Aquesta sortida fotogràfica ens la explica Marcel Albert Guinart, que al 18 de febrer del 2020 va escriure l'article "El far de Montjuïc pel camí de Can Tunis"
Us aviso que retallaré una mica per no allargar-ho i no inclouré les imatges, però recomano molt que aneu a aquesta adreça i el llegiu sencer, perquè realment es molt interesant.
Arribar al far de Montjuïc és una mica complicat, fins i tot perillós. Cal anar a l'entrada del cementiri de Montjuïc amb bus, taxi o cotxe, a peu no ho recomano. A partir d'aquí continuar caminant, creuar la Ronda Litoral per sota fins trobar el carrer de la Mare de Déu del Port, és el que en queda del barri de Can Tunis. Seguir durant un quilòmetre, més o menys, pel passeig de Cantunis que va en paral·lel a la línia de tren. A l'esquerra trobem un pas barrat amb cadena i senyals de trànsit que prohibeixen la circulació a vehicles i vianants, no fer-ne cas, amb compte creuar les vies, hi circulen trens de mercaderies. Trobem una pista o carretera en mal estat, el camí del Far, seguir-la pujant durant un quilòmetre més, aviat veiem el far, continuar per aquesta carretera vigilant el despreniment de pedres i possibles atacs de gavines si és època de cria. Arribats al recinte del far un seguit de rètols avisen del perill que suposo acostar-se al mirador, compte!, el terra de fusta està podrit, es trenca fàcilment, la caiguda és vertical.
Un parell de bars-restaurant, un taller de làpides funeràries i flors i poca cosa més és el que en queda del barri de Can Tunis. El conjunt està afectat per un pla urbanístic, l'excavadora pot aparèixer en qualsevol moment.
Per saber-ne més recomano aquest article.
La gent del bar-restaurant Litoral és força amable, serveixen un menú diari de 8,90 euros prou digne. La majoria de clients són transportistes i treballadors del cementiri i de la Zona Franca, una de les entrades principals és enfront del bar.
El cementiri de Montjuïc ocupa el vessant sud de la muntanya. El nom possiblement fa referència a un antic cementiri jueu que durant l'edat mitjana va existir a la contrada. Va ser inaugurat el 1883, conté unes 152.000 sepultures. Degut a les limitacions d'espai des del 1970 no s'ha expandit més, però continu oferint servei als ciutadans de Barcelona. Actualment forma part de la xarxa de cementiris històrics d'Europa, va quedar obert al turisme cultural el 2008.
Cal passar per sota la Ronda Litoral una vegada més, i creuar les vies vigilant que no vinguin trens.
L'edifici del far de Montjuïc es va enllestir el 1925, te una altitud de 108 metres. Va ser habitat fins el 2000, any en que el funcionament va ser automatitzat a distància.
La solitud és total i les vistes magnífiques. Façana principal del far, precaució!!! la plataforma de fusta està podrida, acostar-se a la barana és perillós, cal anar amb compte.
Port de Barcelona, vistes del nord: Torre de Jaume I del Telefèric del Port, Hotel W i pont de la Porta d'Europa
Interior del far. Existia un projecte per part de l'Autoritat Portuària de Barcelona, de qui depèn el far, de rehabilitar l'edifici per fer-hi un restaurant i un centre de convencions així com la millora dels accessos. Alguna cosa es va començar a fer però les obres van quedar a mitges. Aquesta crònica en parla.
Port de Barcelona, vistes del sud: Terminal de contenidors, dipòsits de petroli, i part de la Zona Franca. A l'esquerra zona petroliera del port de Barcelona.
El far es troba al Morrot, la part més acinglerada de la muntanya de Montjuïc. És un indret esquerp, ple de vegetació i de fauna, entre altres ocells hi nien la gavina i el xoriguer. Per ampliar la informació: El Morrot
És un miracle que un racó de Barcelona es conservi en aquest estat gairebé salvatge. Encara més si considerem el seu entorn més proper, el port, línies de tren, autovies, carreteres i altres instal·lacions industrials. Que així sigui per molts anys.
Sota el viaducte de la Ronda Litoral trobem les restes de Rivière S.A., en la seva època va ser una de les fàbriques més importants de la zona industrial de Can Tunis.
Alfons Campillo
Antonio Limpo
Eloi Castilla
Enric Manonelles
Enric Roger
I els bitxos
